Category Archives: Idioma

Prendre el te


Recentment vaig anar a visitar una persona especial per a mi a un poble proper d’on visc, a la Baixa Saxona, a Ostfriesland carai, i de passada conèixer finalment la seva família donades certes circumstàncies que tindràn lloc aquest mateix estiu.

El poble està més o menys a mitja hora o 40 minuts d’on visc en cotxe, encara que jo prefereixo agafar el tren perquè és un dels transports que més m’agraden actualment per llargues i mitjanes distàncies. Donada la proximitat amb la frontera si m’hagués quedat adormit al vagó molt probablement hauria acabat a Holanda atès que la mateixa línia de tren passa la frontera i arriba fins a Groningen, directe, sense canvi ni res per l’estil.

Weener és un poble de 6 mil habitants, amb un port i com tot a tot Ostfriesland molt agrari, amb ovelles i vaques i aquestes coses que tant m’agrada veure a mi. Si fa no fa en quant a mida és comparable a Montblanc en quant a grandària, només que sense muralla per la qual cosa és més dispers i completament pla. Petit però acollidor que se’n podria dir.

La família que vaig conèixer és el que s’en diu una família “tradicional”: pare i mare casats, sense divorcis ni coses estranyes pel mig com sembla habitual en altres famílies d’avui en dia, i amb tres boniques filles, amb noms acabats en “ke”; jo era allà per visitar la major d’elles. Es pot dir sense lloc a dubte que són gent molt maca, simpàtica i bastant hospitalaris. Llevat del pare que té el cabell fosc amb canes, totes són rosses i amb els ulls blaus; fins i tot el pare té ulls blaus.

Vaig prendre el típic te negre d’Ostfriesland amb ells ja que és una tradició frisona molt important, amb la vaixella tradicional i la pedra de sucre que no pot faltar (Kandis, o bé Kluntje com s’en diu en Plattdeutsch, l’idioma d’aquí) i una gota de llet concentrada (tot i que sospito que en realitat és quasi bé nata líquida)… quan s’acaba el te per dir que no se’n vol més cal deixar la cullera dins la tassa: en cas contrari van servint te continuament, i si cal en preparen més, fins que algun dia algú mori per excés de líquid o teína en general; em fa l’efecte que es van sorprendre de que sapiguès el detall d’introduir la cullera a la tassa.

El tema del te és ben important aquí: quan algú que és de la zona se’n va de viatge de vegades s’emporta te per prendre’l dues o tres vegades al dia com fan quan són a casa, fins i tot m’han explicat que alguns frisons s’emporten aigua d’aquí de viatge donat que el gust no és el mateix si l’aigua és diferent, i certament, puc corroborar que si es canvia l’aigua o es fa servir una varietat de te diferent no és el mateix. A mi personalment m’agrada molt aquesta varietat de te negre amb la seva cerimònia, possiblement acabi per visitar el museu del te a Leer.

Tasses de té i les pedres de sucre (kandis)

Teetassen und Kandis

Jo per part meva vaig dur bombons d’Emden com a regal ja que de moment no els hi puc portar catànies de Vilafranca, i sembla ser que un detall tan senzill com uns bombons els va agradar molt. Ja tinc ganes de veure què passarà el dia que dugui més catànies cap aquí (no he vist encara cap dolç semblant per aquesta zona del món).

I bé, en quant a la comunicació me’n alegro d’haver parlat en alemany, ja que em puc defensar i expressar-me prou bé si vull, tot i que quan la complexitat del tema augmenta acabo necessitant l’anglès encara. De totes maneres vaig donar el millor que vaig poder parlant en alemany i sembla que es van sorprendre possitivament, encara que m’equivoqués i algunes coses no sabés dir-les correctament. N’estic segur que si em posés a estudiar alemany de nou com vull fer en breu podré parlar-lo molt més sovint i millor. Al final resulta que és tan senzill com possar-s’hi.

La casa que vaig visitar és gran amb inclòs jardí i a més molt cuidat; a més tenia hort de manera que es veu al cap de familia li agrada molt el tema de la jardineria i l’horta, però a més a més tenen gespa i arbres bonics amb varietat de flors, però, és clar, a l’hort també tenen patates, tomaqueres, cogombres i altres vegetals comestibles. No obstant això de tenir una casa gran sembla que no està lligat al nivell econòmic a aquesta part d’Alemanya; pel que sembla aquí és normal que als pobles petits les famílies tinguin cases bastant grans independentment de l’ofici al qual es dediquin. A part tenen un gos el qual treuen a passejar amb bicicleta com fan tots els alemanys (un gos 100% feliç).

I bé, a part de conèixer aquesta familia, menjar gelat, veure el port, tombar pels carrers de la ciutat, vaig poder conèixer més gent de la zona al anar a un mini festival que es feia a la zona.

Ja cap a la nit vaig tornar a Emden, aquest cop en cotxe, i em va fer molta gràcia veure que a la carretera els noms dels pobles veïns pel camí: Bingum, Jergum, Meldum, Critzum, Hatzum, Ditzum… tots acabats en “um” i tots poblets petits de grangers o pescadors on m’imaginava en tots famílies de grangers amb gent rossa prenent el te amb la cerimonia habitual i sense faltar un gos sota la taula.

El dia següent desprès de tornar prendre el te d’Ostfriesland al qual ja me n’he aficionat, vaig voler preparar gaspatxo no fos cas que m’alemanitzès gaire més tot i que crec que no em va quedar bé per culpa d’utilitzar vinagre de mòdena enlloc del normal i pa integral (Vollkorn) per espessir-lo enlloc de pa blanc… i tampoc recordava les proporcions de vinagre sal i oli. Me n’adono que desprès de tant de temps aquí la diferència de la dieta mediterrània amb la local marca diferència a l’estil de vida.

Per cert, tot i haver descuidat per tant de temps el bloc prometo tornar a fer-lo servir en breu i actualitzar el meu mini recetari, com no, amb gaspatxo ara que fa bon temps… o això diuen que encara ara vesteixo jaqueta i màniga llarga per aquesta zona del món.

Anuncis

Coses de l’idioma


Bé, potser alguns us heu adonat que des de no fa gaire el bloc conté uns botons extres (al marge dret) per traduir-se automàticament a altes idiomes, com l’italià el l’alemany, l’anglès o el castellà.

El servei de traducció automàtica està proporcionat per el Google Translate a traves d’aquesta web. Alguns potser us preguntareu perquè faig servir com a intermediari aquesta web i no enllaço directament amb el traductor, la raó: la versió de WordPress proporcionada per WordPress.com no permet inserir codi javascript directament, per això resulta més fàcil fer servir aquesta web d’intermediari.

O sigui que a partir d’ara el bloc ja podrà ser llegit en altres idiomes, amb algunes traduccions més bones o més dolentes, per exemple a partir d’ara en castellà es podrà llegir:

Com que l’home és un somia truites,

senyors meus, és un ” sueña tortillas “.

Ell es pensa que és bufar i fer ampolles.

I se’n diu: ” soplar y hacer botellas,

señor, eso rai “.

 

Us deixo amb una lletra de la trinca que no pixa gaire fora de test..

 

Coses del idioma

Vaja un embolic, jo t’ho dic,

coses de l’idioma;

un senyor petit i eixerit

de Santa Coloma

vol anar a Madrid decidit:

s’ha de viatjar.

Però el pobre home

fa temps que ha perdut

el costum de parlar en castellà.

 

Si vol dir que el cotxe li fa figa,

ha de dir que el cotxe ” le hace higo “.

I si li fa un pet com una gla,

” hace un pedo como una bellota,

señor, eso rai “.

Com que l’home és un somia truites,

senyors meus, és un ” sueña tortillas “.

Ell es pensa que és bufar i fer ampolles.

I se’n diu: ” soplar y hacer botellas,

señor, eso rai “.

 

Vaja un embolic, jo t’ho dic,

coses de l’idioma ,,,

 

Talment hi ha per llogar-hi cadires,

vull dir que ” hay para alquilar sillas “.

El pobre home treu foc pels queixals,

i és que ” saca fuego por las muelas,

señor, eso rai “.

S’ho romia i pensa: ull viu !

que en castellà se’n diu: ” ¡ ojo vivo ! “

i per fi se’n va a escampar la boira,

vull dir que se’n va a ” esparcir la niebla,

señor, eso rai “.

 

Vaja un embolic, jo t’ho dic,

coses de l’idioma ,,,

 

I com veieu, no hi ha res en català

que no es pugui traduir al castellà. Olé !

 

Hackejant la rentadora


Avui parlaré sobre com rento la roba estant d’erasmus. La cosa sembla senzilla us direu alguns, si fa no fa com l’anunci del pollastre a la TV: "es fica, es treu, i llestos". Però no.

A alemanya quan es lloga una habitació o un pis, no sempre necessàriament hi ha rentadora, que vol dir això? No, no que els alemanys no rentin roba quan viuen una temporada provisional a una altra ciutat, sinó que estan més familiaritzats amb un concepte que jo a Catalunya no acabava d’imaginar: el concepte de la rentadora de pagament.

Quan estava al primer pis que vaig viure a Alemanya, a una habitació llogada on ningú em parlava i estava aïllat bàsicament per la neu, el gel, el fred i l’idioma, l’única manera que tenia de rentar la roba era passar-li a la mestressa de casa i que ella me la tornès rentada. No acabava d’estar d’acord amb el tracte aquest tot i ésser gratis, em feia bàsicament vergonya haver de dependre d’algú per a rentar la roba… no per la ralla de canyella com deia un amic mexicà que he conegut aquí, sinó que no havia decidit anar-me’n d’erasmus a un altre país per a desprès acabar sense ni tan sols saber posar una rentadora, no fotem. Tot i això, vaig haver d’acceptar aquella vegada per por a quedar-me sense prou mitjons de llana per passar les dues gèlides setmanes que estava allà.

Però un cop vaig mudar-me a la residència d’estudiants, la cosa va canviar. Per a poder rentar la roba bruta, em feia falta:

  • Una rentadora funcional.
  • Estenedor.
  • Pols per rentar.
  • Suavitzant (recomanat per obtenir llençols amb olor a rosa, doncs diuen que mai se sap).

Bé, la cosa de camí va bé doncs ja tinc en propietat el 75% dels requeriments per rentar la roba… només falta la rentadora. Buscar un substitut és inviable, doncs per molt que tingui el riu a tocar de casa (el veig des de la finestra) no penso rentar la roba allà i menys tenint en compte que l’anterior hivern el riu es va glaçar sencer.

Per sort a la residència on visc des de fa uns mesos, hi ha una habitació amb rentadores comunitàries i assecadores. La cosa pinta bé. Desprès d’una primera incursió vaig descobrir que feia falta una targeta de previ pagament per a poder fer-les servir, s’obtenen a la universitat i es carreguen també allà. Ja vam començar bé, se li havia de ficar un bitllet de 10€ a la màquina i retornava una targeta amb 7€ de saldo per rentar. Sí, d’acord, així els estudiants tenen cura de no perdre la targeta, però, vols dir que cal que siguin 3€ per al tros de plàstic? Bé, no importa, és només una vegada i desprès puc anar-la carregant sense cap més càrrec extra…

Anem a la rentadora, se li fica de tot, roba pols suavitzant… i desprès de desxifrar les instruccions de la rentadora amb tot de paraules en klingon alemany que, o bé no surten al diccionari, o bé traduïdes literalment no tenen sentit, procedim a activar la rentadora amb la targeta. Cada rentada val 1,60€. I si desprès vols assecar la roba a les assecadores perquè el clima és com és 1,60€ més. Això es tradueix a 12,8€ extres al mes, que estant vivint al estranger sense feina, doncs molta gràcia no fa. Al poc temps descobreixo que els altres habitants de la residència tenen un truc per evitar posar l’assecadora: estenen la roba al costat de la calefacció i la fiquen a tota llet per a que s’assequi la roba. Especialment útil per estalviar diners, però no per estalviar energia… però bé, amb això ja redueixo la despesa.

Desprès ve el truc dos: quan es paga amb la targeta, apareix un comptador que dóna una hora a la rentadora, però els programes de rentat acostumen a durar uns 48 minuts… així que vaig descobrir (tot i que m’ho van acabar explicant) que si vas i poses una segona rentadora just quan acaba la que ja has ficat, tens una vida extra i pots fer una segona rentada gratis. Però realment, a menys que fiqui els llençols, no necessito pas ficar dues rentadores per setmana. El cas es que he decidit ajuntar-me amb algú per a posar les rentadores junts i així treure millor profit d’aquestes dues rentades setmanals i a més poder separar blanc de color, que si els barrejo de moment no ha passat mai res, però no vull córrer el risc si compro uns texans o una tovallola… d’aquesta manera cadascú paga una rentadora a la setmana: ara la despesa en rentar la roba passa a ser un 75% més barata exactament, només gasto de 3,2€ al mes en rentadora (pols i suavitzant a part). Pensant en aquest estalvi quasi bé em dóna gust rentar roba.

S’ha de dir que si alguna vegada el truc no va, tan sols cal desendollar-la del corrent (un endoll gros trifàsic d’aquest que semblen d’una màquina per viatjar en el temps) i tornar-la a endollar Cosa xunga, perquè has de saltar a sobre la rentadora i estirar-te panxa avall per arribar bé a la paret i aleshores les cames em pengen i si les moc semblo un animaló capturat que intenta escapar… Un altre tema divertit sobre les rentadores, es quan es va els diumenges amb sabatilles d’estar per casa i pantaló curt, despentinat… i descobreixes que algú ha buidat una rentadora deixant-li encara uns quants minuts extres que et permetrien fer un rentat extra… en aquells moments corro que volo a l’habitació, agafo els llençols, la tovallola i el que pillo pel camí i ho fico tot ràpid i corrent a la rentadora que algú havia abandonat amb encara una rentada extra (si passa l’hora complerta s’acaba l’oportunitat).

Això ha degenerat molt, hi ha algunes persones que treuen la roba de la rentadora d’altres persones i la fiquen en una galleda de la comunitat (ben bruta per cert) si el propietari de la roba no està puntual per enretirar la seva roba i fer-ne servir la segona rentada. Nomes m’ha passat una vegada, i em va ficar de molt mal humor, doncs vaig haver de pagar una segona rentada per més roba que tenia i desprès a més la roba ja rentada era un pel bruta. Com no es pot avortar la rentada en marxa del cabró que ha robat la rentada vaig barallar la possibilitat de trencar la rentadora amb una destral o bé ficar sorra + pedres + lleixiu pel forat dels pols/suavitzant… però finalment vaig decidir per una opció menys agressiva: desconnectar el cable de corrent de la rentadora, i creuar-lo amb la d’una altre per a que no sabessin quin endoll era. Resultat: la roba va estar allà en remull tres dies doncs, aparentment estava la rentadora ben endollada, no funcionava ni pagant diners extres i tampoc es podia desbloquejar ni obrir la porta (i de fer-ho hagués caigut molta aigua). Per cert, qui ho va fer desprès va resultar ser un amic meu que no sabia de qui era la rentadora, mai li vaig confessar que era meva, més tenint en compte que vaig estar a punt de cremar-li els colors de la seva roba…

Crec que ja n’hi ha prou de rentadores per avui. Sobre en Rikimetal:

He descobert que es diu d’una manera que sona a Bladislaf (tot i que no crec que em llegeixi això, no vull escriu escriure pas el nom correcte aquí), resulta que el seu pare és rus. Les converses van en augment i em sorprenc a mi mateix parlant un Alemany no tan senzill com esperava que parlaria. A més he tingut sort amb ell: em parla en alemany sí o sí, no parla anglès ni que li demani perquè no entenc res, a més al parlar alemany ho fa com si li parlés a un altre alemany: pronunciant amb la boca mig tancada i sense fer cap esforç extra per vocalitzar correctament. També he descobert que ronca com la música que escolta: sons alts i a vegades estridents, roncs profunds i ferms. Però sembla molt bon noi, si més no no fica la música tan alta que sembla que sigui això un bar musical.

De moment me l’estic guanyat poc a poc: ahir el vaig convidar a tastar truita de patates, i a més li vaig regalar una targeta sense saldo per les rentadores, que ja son 3€ que s’estalvia i 1,20€ que té dintre però que no podrà fer servir si no afegeix diners extra. La targeta me la va donar el mexicà que ja se’n va a viure a un altre ciutat i així em permet quedar bé amb el veí, hahaha.

Deutsch lernen, aprenent alemany [2 de 2]


Continuació de l’entrada anterior.

Però tornant al alemany, des del primer semestre que he estat entrenant-lo i estudiant-lo, tot i que s’ha de dir que no m’he pelat els colzes que diguem. He anat a classes d’alemany a la pròpia universitat, plenament pràctiques on per alegria les pròpies classes ja eren en alemany (si tens un nivell zero i et parlen directament en l’idioma, doncs al·lucines en colors, perquè creus que no superaràs mai aquests obstacles). La veritat es que aquestes classes eren un pel frustrant doncs en certa mesura exigien que sabéssim coses que no podien saber, doncs anàvem allà a aprendre-les, i per tant la corba d’aprenentatge és fotuda: al principi al·lucines en colors i costa superar-te, i desprès aprens, molt.

Així que alternativament he estat escoltar força Rammstein i Die Toten Hosen (tot i que realment no sóc gaire melòman), també he fet per parlar en alemany sempre que podia per petites converses a l’hora d’anar a fer la compra o demanar en un bar, llegir tot el que he pillat, canviar l’idioma del facebook i email al alemany i altres mesures similars. Però sens dubte la millor eina que he tingut per assimilar, entrenar i millorar l’alemany és la imaginació.

La imaginació, aquesta eina fantàstica , tot i que per a molts desconeguda, m’ha permès emular infinitat de situacions on he pogut practicar preguntar i respondre’m i interactuar amb gent en alemany, repetir una conversa que ja he tingut i fins i tot canviar els diàlegs simular-me que em podrien respondre i tornar-hi, ha estat això un entrenament perfecte i àgil que ha actuat moltes vegades en el meu subconscient en segon pla, just desprès de tindre una conversa insatisfactòria, o no, en alemany o senzillament mentre faig altres coses. Això que a alguns potser els hi sembla exagerat i potser consideren una bajanada m’ha donat una fluïdesa enorme i m’ha permès tirar-me a la piscina de cap amb resultats favorables. Molt recomanat per a aquells que estiguin aprenent un idioma, sense oblidar practicar, encara que sigui amb un mateix.

Actualment tinc el nivell A1 gràcies al curs de la universitat (gràcies de pas per aquests 5 crèdits ECTS que venen regalats amb el curs, xD), la veritat és que el vaig trobar fàcil l’examen d’alemany (Deutschprüfung) i trobo que el parlo millor que força gent que va sortir millor qualificada que jo d’aquell examen per la senzilla raó que un dia em vaig empassar la vergonya i vaig decidir-me a parlar com fos, bé o malament, vaig decidir-me a equivocar-me i fer els intents que fessin falta. Això fa que encara a data d’avui quan dic alguna cosa hi ha gent que ha de fer enormes esforços per contenir el riure, però habitualment em puc comunicar… i quan no puc salto al anglès (cosa que passa sovint).

De fet recordo una anècdota de mitjans de Juny: anava amb una amiga cap a a una botiga de piercings i tatuatges per preguntar-hi els preus. La meva amiga portava 8 anys estudiant alemany (de fet el parlava prou bé a les classes d’alemany) i els mateixos quatre mesos que jo vivint a alemanya. Quan vam entrar ens vam trobar que l’home de la botiga no parlava gens d’anglès i la meva amiga va continuar parlant-li en anglès com si aquell pobre home la pogués entendre. Aquesta actitud que em recorda molt a la d’alguna gent espanyola que viu a Catalunya, i em va fer intervenir en la conversa i dir tot el que havíem de dir en alemany, tot i que els verbs possiblement no estiguessin exactament ben conjugats o encara que l’ordre de les paraules no fos del tot correcte. La comunicació va funcionar a la perfecció perquè vaig decidir desferme’n de la vergonya. No és tan complicat, oi?

Avui en dia parlo amb força mancances gramaticals, mai acabo d’encertar l’ordre de les frases a menys que siguin oracions simples sense gaires complements addicionals, i molt vocabulari el tinc fluix i l’hauria d’ampliar. Si fa no fa el meu alemany és prou bo com per demanar la carta al restaurant, entendre-la, demanar que vull i pagar. També és suficient com per a trucar a la policia i dir que els veïns tenen la música grossa (no sé com dir ara mateix que és alta). També és prou bo com per anar a comprar una batedora i demanar per tal model que no en trobo la caixa, i que l’única caixa que hi ha és buida. Però no sé prou com per entendre que el model que quedava era defectuós i que en portarien el mes següent: resulta que a vegades no responen amb paraules de vocabulari bàsic i fan servir vocabulari normal, no el vocabulari que faria servir algú que té un A1 i que ha practicat poc. Tot i això vaig millorant dia a dia.

Durant aquest proper semestre tinc previst arribar a un nivell equivalent al B1, i treure-me’l si tinc la oportunitat de trobar un centre on facin exàmens per aquests nivell (si em sento preparat), en cas de no trobar un centre on aconseguir-lo em trauré com a mínim el A2 que aquest sí que el fan segur a la universitat. Per arribar a això aquest cop ampliaré l’esforç i faré servir les següents eines:

  • Les lliçons habituals d’alemany.
  • Les lliçons de nivell hardcore d’alemany. No sé com li he dit a la professora que hi aniria d’oient: habitualment confonc el verb escoltar (hören) amb prostitutes (Huren) per una pronunciació molt similar.
  • Buscar un tàndem: es tractar de buscar una parella que parli alemany nadiu i que estigui aprenent un idioma que jo ja parli, es queden diverses vegades per setmana i es parla mitja hora en cada idioma. Pel que sembla els resultats són molt bons.
  • Parlar exclusivament alemany a partir del 1 d’octubre. He pres la ferma decisió d’abandonar qualsevol altre idioma mentre estigui aquí amb la intenció de passar-les putes i si de pas aprenc doncs millor.
  • Fer el Projecte Final de Carrera en alemany. El compromís hi és, tot i que el puc fer sense cap problema en anglès ja m’he compromès, tot i que podré fer la presentació en anglès ja veureu quina diversió…
  • Aplicar el mètode memorístic d’en Ramón Campayo que fins ara no l’he fet servir gaire: és altament efectiu, però requereix una petita inversió inicial de temps. Si ho faig bé m’ensortiré amb tots els altres punts sense problemes.

Sé que alguns punts sonen radicals però sé que si els segueixo del tot dret sense dubtar me’n sortiré.

En resum, si algú em pregunta:

– Sprechst du Deutsch?

– Ja, Ich bin am Deutsch lernen.

P.S. Crec que a partir d’ara no faré posts tan llargs, o els dividiré per diversos dies o els faré més breus.

Deutsch lernen, aprenent alemany [1 de 2]


Bé, en son molts els que sovint em pregunten "i com et va l’alemany". Doncs bé, aquí una petita explicació de com el porto desprès 7 mesos, i com ho vaig passar quan vaig arribar a Alemanya, com l’he anat aprenent i quina previsió tinc.

Quan vaig arribar a Alemanya el semestre anterior, amb prou feines sabia els nombres, tan sols fins al noranta-nou (Neunundneunzig) i dir bon dia (guten Tag!), tot i que em portava de casa, gràcies a una amiga (Conny), la increïble habilitat de poder entendre les paraules (si més no mínimament). Que vull dir amb això? Doncs que abans d’entrenar aquesta habilitat per mi era igual si em parlaven en rus que en xinès que en alemany, em podrien haver dit – Wie heist du? – és a dir, "com et dius", jo hagués pogut entendre alguna cosa com – vihaistdu – pel que fàcilment no hagués entès res, ni que conegués totes les paraules de l’oració perquè el meu cervell no hagués estat capaç de processar el so i transmutar-lo per a un missatge entenedor per a mi, pel que fàcilment ni tan sols hagués estat capaç de repetir el mateix so que em va arribar. És a dir al arribar aquí la meva comprensió era casi nul·la, i quan algú em volia dir alguna cosa, en alemany, m’havia de parlar molt poc a poc, com als nens petits, per desprès tampoc entendre res.

Això és el que ha fet que durant el primer semestre em comuniqués majoritàriament en anglès. De fet, la major part de les meves relacions socials han estat estudiants d’intercanvi que no parlaven alemany o bé no s’atrevien a fer-ho. Amb els alemanys que coneixia, em sentia força frenat doncs encara que digués quelcom o encetés un tema no el podria continuar i ni tan sols entendre les respostes, així que bàsicament he millorat l’anglès de manera increïble i he agafat les nocions bàsiques d’alemany (gramàtica, vocabulari, etc) per a tal de poder anar-me comunicant actualment. Per si algú encara ho dubta ho diré prou clar: l’idioma oficial dels estudiants Erasmus és l’anglès i l’alcohol, tot i que aquest últim no es gaire parlat.

Això no vol dir que automàticament nomes arribar parlés directament anglès, em costava molt expressar-me, desprès d’anys i panys deixant rovellar l’Anglès, n’he fet patir una de bona (i algunes situacions còmiques). Els primers dies en anglès no podia entendre res a menys que estigués dedicant el 100% de la meva atenció a la persona que em parlava, si em despitava una mica i ja no els mirava als ulls atentament mentre parlava, ja no ho entenia (i per telèfon era una situació quasi bé còmica); també em passava que no trobava les paraules (que ja les sabia però que amb el temps les havia oblidat) o expressions comuns o no entendre coses senzilles que em deien. Desprès d’una primera setmana problemàtica em vaig adonar a un bar que podia parlar i entendre’m amb tothom, que havia recuperat l’anglès oblidat i que em sentia igual de bé que si parlés clar i català amb un munt de gent de nacionalitats diferents.

A partir d’aquell moment va ser quan millor m’ho vaig passar, tot i que la memòria em començava a jugar males passades a partir d’aquell moment: recordava les converses en el meu idioma matern i tenia la constant sensació que en qualsevol moment se’m dirigirien a mi en català com si fos això possible. Per sort només em va durar aquesta sensació unes dues setmanes. De fet el meu anglès a millorat molt des d’aquells dies, tant que crec que el podria parlar fent el pi i glopejant sense problemes de comunicació.

Continuació a la següent entrada. Disponible a partir de demà 26/09/2010 a partir de les 7 del matí. Deutsch lernen, aprenent alemany [2 de 2]. Futur enllaç