Category Archives: Erasmus

12 d’octubre res a celebrar!


Si més no jo penso anar com cada dia a la universitat, fer les meves pràctiques i les meves horetes de laboratori. Estrany seria que no ho fes vivint a Alemanya, perquè el que enganxi pont estant a Catalunya crec que s’ho pensa dues vegades abans d’anar a treballar només per reivindicacions sobiranistes… una altre cosa és dormir fins tard i desprès anar a una manifestació, que gent així també n’hi ha.

N’hi ha que s’apunten al carro per incrementar les ventes, vegis el que fa cada any el Corte Inglés, Carrefour entre d’altres, prefereixen dir-li a la festa nacional espanyola “el puente del Pilar” sent aquest només una festa a Saragossa, que per cert celebra el fet que la Verge Maria es va teletransportar i va reaparèixer a sobre d’un pilar. Ho trobo absurd, bé, més correctament dit:  mitològic.

Per altre banda, aquest dia sembla a vegades una reivindicació feixista on els més casposos surten a la llum com els cargols amb la humitat, intentant celebrar i reivindicar algun tipus de superioritat ètnica o de raça o de lloc d’origen, o sigui un dels pilars que dóna base al racisme. No es que m’ho inventi, vegis a la Viquipèdia espanyola el dia de la raça, on allà no queda res a dir quan es veu l’origen de la festa que es celebra… el pitjor és que ningú s’esforça en aturar les reivindicacions feixistes anuals amb data, dia i hora públics, gent amb noms i cognoms, i cap jutge les anomena il·legals. A Alemanya una cosa així és impensable.

Suposo que també deu ser interessant el que deuen dir els carallots de certs canals “mass media“, o els carallots a través d’aquests canals.

En fi, d’opinions n’hi ha per donar i per vendre. Me’n vaig a fer feina que és tard i vol ploure.

Hackejant la rentadora


Avui parlaré sobre com rento la roba estant d’erasmus. La cosa sembla senzilla us direu alguns, si fa no fa com l’anunci del pollastre a la TV: "es fica, es treu, i llestos". Però no.

A alemanya quan es lloga una habitació o un pis, no sempre necessàriament hi ha rentadora, que vol dir això? No, no que els alemanys no rentin roba quan viuen una temporada provisional a una altra ciutat, sinó que estan més familiaritzats amb un concepte que jo a Catalunya no acabava d’imaginar: el concepte de la rentadora de pagament.

Quan estava al primer pis que vaig viure a Alemanya, a una habitació llogada on ningú em parlava i estava aïllat bàsicament per la neu, el gel, el fred i l’idioma, l’única manera que tenia de rentar la roba era passar-li a la mestressa de casa i que ella me la tornès rentada. No acabava d’estar d’acord amb el tracte aquest tot i ésser gratis, em feia bàsicament vergonya haver de dependre d’algú per a rentar la roba… no per la ralla de canyella com deia un amic mexicà que he conegut aquí, sinó que no havia decidit anar-me’n d’erasmus a un altre país per a desprès acabar sense ni tan sols saber posar una rentadora, no fotem. Tot i això, vaig haver d’acceptar aquella vegada per por a quedar-me sense prou mitjons de llana per passar les dues gèlides setmanes que estava allà.

Però un cop vaig mudar-me a la residència d’estudiants, la cosa va canviar. Per a poder rentar la roba bruta, em feia falta:

  • Una rentadora funcional.
  • Estenedor.
  • Pols per rentar.
  • Suavitzant (recomanat per obtenir llençols amb olor a rosa, doncs diuen que mai se sap).

Bé, la cosa de camí va bé doncs ja tinc en propietat el 75% dels requeriments per rentar la roba… només falta la rentadora. Buscar un substitut és inviable, doncs per molt que tingui el riu a tocar de casa (el veig des de la finestra) no penso rentar la roba allà i menys tenint en compte que l’anterior hivern el riu es va glaçar sencer.

Per sort a la residència on visc des de fa uns mesos, hi ha una habitació amb rentadores comunitàries i assecadores. La cosa pinta bé. Desprès d’una primera incursió vaig descobrir que feia falta una targeta de previ pagament per a poder fer-les servir, s’obtenen a la universitat i es carreguen també allà. Ja vam començar bé, se li havia de ficar un bitllet de 10€ a la màquina i retornava una targeta amb 7€ de saldo per rentar. Sí, d’acord, així els estudiants tenen cura de no perdre la targeta, però, vols dir que cal que siguin 3€ per al tros de plàstic? Bé, no importa, és només una vegada i desprès puc anar-la carregant sense cap més càrrec extra…

Anem a la rentadora, se li fica de tot, roba pols suavitzant… i desprès de desxifrar les instruccions de la rentadora amb tot de paraules en klingon alemany que, o bé no surten al diccionari, o bé traduïdes literalment no tenen sentit, procedim a activar la rentadora amb la targeta. Cada rentada val 1,60€. I si desprès vols assecar la roba a les assecadores perquè el clima és com és 1,60€ més. Això es tradueix a 12,8€ extres al mes, que estant vivint al estranger sense feina, doncs molta gràcia no fa. Al poc temps descobreixo que els altres habitants de la residència tenen un truc per evitar posar l’assecadora: estenen la roba al costat de la calefacció i la fiquen a tota llet per a que s’assequi la roba. Especialment útil per estalviar diners, però no per estalviar energia… però bé, amb això ja redueixo la despesa.

Desprès ve el truc dos: quan es paga amb la targeta, apareix un comptador que dóna una hora a la rentadora, però els programes de rentat acostumen a durar uns 48 minuts… així que vaig descobrir (tot i que m’ho van acabar explicant) que si vas i poses una segona rentadora just quan acaba la que ja has ficat, tens una vida extra i pots fer una segona rentada gratis. Però realment, a menys que fiqui els llençols, no necessito pas ficar dues rentadores per setmana. El cas es que he decidit ajuntar-me amb algú per a posar les rentadores junts i així treure millor profit d’aquestes dues rentades setmanals i a més poder separar blanc de color, que si els barrejo de moment no ha passat mai res, però no vull córrer el risc si compro uns texans o una tovallola… d’aquesta manera cadascú paga una rentadora a la setmana: ara la despesa en rentar la roba passa a ser un 75% més barata exactament, només gasto de 3,2€ al mes en rentadora (pols i suavitzant a part). Pensant en aquest estalvi quasi bé em dóna gust rentar roba.

S’ha de dir que si alguna vegada el truc no va, tan sols cal desendollar-la del corrent (un endoll gros trifàsic d’aquest que semblen d’una màquina per viatjar en el temps) i tornar-la a endollar Cosa xunga, perquè has de saltar a sobre la rentadora i estirar-te panxa avall per arribar bé a la paret i aleshores les cames em pengen i si les moc semblo un animaló capturat que intenta escapar… Un altre tema divertit sobre les rentadores, es quan es va els diumenges amb sabatilles d’estar per casa i pantaló curt, despentinat… i descobreixes que algú ha buidat una rentadora deixant-li encara uns quants minuts extres que et permetrien fer un rentat extra… en aquells moments corro que volo a l’habitació, agafo els llençols, la tovallola i el que pillo pel camí i ho fico tot ràpid i corrent a la rentadora que algú havia abandonat amb encara una rentada extra (si passa l’hora complerta s’acaba l’oportunitat).

Això ha degenerat molt, hi ha algunes persones que treuen la roba de la rentadora d’altres persones i la fiquen en una galleda de la comunitat (ben bruta per cert) si el propietari de la roba no està puntual per enretirar la seva roba i fer-ne servir la segona rentada. Nomes m’ha passat una vegada, i em va ficar de molt mal humor, doncs vaig haver de pagar una segona rentada per més roba que tenia i desprès a més la roba ja rentada era un pel bruta. Com no es pot avortar la rentada en marxa del cabró que ha robat la rentada vaig barallar la possibilitat de trencar la rentadora amb una destral o bé ficar sorra + pedres + lleixiu pel forat dels pols/suavitzant… però finalment vaig decidir per una opció menys agressiva: desconnectar el cable de corrent de la rentadora, i creuar-lo amb la d’una altre per a que no sabessin quin endoll era. Resultat: la roba va estar allà en remull tres dies doncs, aparentment estava la rentadora ben endollada, no funcionava ni pagant diners extres i tampoc es podia desbloquejar ni obrir la porta (i de fer-ho hagués caigut molta aigua). Per cert, qui ho va fer desprès va resultar ser un amic meu que no sabia de qui era la rentadora, mai li vaig confessar que era meva, més tenint en compte que vaig estar a punt de cremar-li els colors de la seva roba…

Crec que ja n’hi ha prou de rentadores per avui. Sobre en Rikimetal:

He descobert que es diu d’una manera que sona a Bladislaf (tot i que no crec que em llegeixi això, no vull escriu escriure pas el nom correcte aquí), resulta que el seu pare és rus. Les converses van en augment i em sorprenc a mi mateix parlant un Alemany no tan senzill com esperava que parlaria. A més he tingut sort amb ell: em parla en alemany sí o sí, no parla anglès ni que li demani perquè no entenc res, a més al parlar alemany ho fa com si li parlés a un altre alemany: pronunciant amb la boca mig tancada i sense fer cap esforç extra per vocalitzar correctament. També he descobert que ronca com la música que escolta: sons alts i a vegades estridents, roncs profunds i ferms. Però sembla molt bon noi, si més no no fica la música tan alta que sembla que sigui això un bar musical.

De moment me l’estic guanyat poc a poc: ahir el vaig convidar a tastar truita de patates, i a més li vaig regalar una targeta sense saldo per les rentadores, que ja son 3€ que s’estalvia i 1,20€ que té dintre però que no podrà fer servir si no afegeix diners extra. La targeta me la va donar el mexicà que ja se’n va a viure a un altre ciutat i així em permet quedar bé amb el veí, hahaha.

El nou veí


Mentre no completo la nova entrada sobre respostes a vegetarianisme us parlaré del nou veí.

El meu antic veí, el senyor Rufassa, per canviar-li el nom d’alguna manera, pare de família a Kenya, trenta anys, persona responsable, em va dir que s’anava a una millor vida per no tornar mai més… en definitiva, que havia acabat ja el seu master, havia trobat feina a una empresa Alemanya a Sud Àfrica, que cobraria una pasta, i que havia fet la presentació del seu projecte, i era aprovada i que no li quedava res en aquest país. El dia que se’n va anar va vindre a revisar l’habitació un corb dels que porten la residència d’estudiants per assegurar-se que tot estigués net, que el pobre senyor Rufassa no hagués fet cap destrossa com emportar-se una paret o cremar el pis, perquè de fet les habitacions ens les donen buides i buides les hem de tornar. Un cop va marxar van vindre uns pintors a pintar-la igualment. En herència el senyor Rufassa m’ha deixat: plats de cuina, espècies, un pot de sabó per la dutxa, mig rotllo de paper de vàter, una galleda, una aspiradora, dos estenedors, coberts, gots i una invitació per anar a veure’l a Kenya. Gens malament, sens dubte una amistat enriquidora.

Jo que des de llavors he estat vivint si fa no fa sol, amb molt alegria i una mica d’enyorança pel meu vell company ja pensava que no tindria veí si més no fins la setmana que ve… però resulta que diumenge a última hora va i m’apareix com si d’un forward es tractés un individu de dos metres d’alçada amb els cabells llargs (més i tot de com jo els duia) i barba. Desprès de presentar-nos i descobrir que es diu alguna cosa com Fri*****ch, tot i que a partir d’ara li diré Rikimetal ja que el nom real no l’he pogut entendre bé en les tres vegades que li he preguntat (el proper cop que vocalitzi millor!).

El cas es que entra per la porta, previ trucada, i em giro i surto amb un ganivet de cuina d’aquests de quatre dits de gruix i mitja ceba a pelar a l’altre mà, i em trobo amb un heavy metalero de dos metres. Ens presentem en alemany, inspecciona l’habitació i es pira a buscar les maletes. Total que anava fent jo feliçment el meu rissotto vegetarià i torna, aleshores comencen les preguntes, que estudiem, que fem que tal que qual… si més no sembla un bon jan heavy-metalero, no gaire tancat per a ser alemany, la veritat és que força simpàtic i a més diu estudiar bio-informàtica (o sigui farmàcia 2.0 pel que m’ha dit), ens entendrem força bé, ja que si més no és d’un estudi afí a lo meu… en el nom.

Amb la motivació de parlar alemany i de que m’entenguin, em decideixo:

– Riki! Has menjat alguna cosa?

– Bé vaig sopar una mica a les 5 però no tinc gana.

– Vols tastar el meu rissotto?

– Bé, si es tastar-lo val…

I així és com hem pogut establir una bona conversa i aprendre un de l’altre, per exemple ha endevinat que m’agrada Rammstein! Bé en realitat jo duia la samarreta de Rammstein posada però no m’enrecordava. Senzillament una bona estona parlant en alemany (tenia por que fos un Erasmus espanyol el que entrés i que aleshores ja no parlés ni tan sols anglès). La conversa ha pogut fluir tranquil·lament fins i tot quan no recordava com es diu netejar… sempre es pot sortir del pas amb:

– Bé, doncs la cuina m’està esperant.

– Ah bé, doncs. – Diu en Rikimetal.

– Vaig doncs – responc.

– Per cert això és una residència exclusiva d’estudiants, oi?

– Sí – li dic, i tot just s’escolta un crit de fons des de l’escala tipus Jurasic Park.

– Sí, residència d’estudiants – li reafirmo.

Mentre s’aixecava li he vist que duia unes sabatilles d’estar per casa molt típiques metaleres… unes sabatilles de peluix. Bé si més no, no són de Disney.

El senyor Rufassa era una espècie de creuament de sant barrejat amb txatxa: si em donava per no netejar en dues setmanes ell ho feia somrient i sense rancúnies… per sort aquestes coses no les feia jo gaire sovint. Espero que aquest nou no em doni problemes. Si més no el protocol de presentació i testeig de les meves cuines sembla que ha funcionat…

Deutsch lernen, aprenent alemany [2 de 2]


Continuació de l’entrada anterior.

Però tornant al alemany, des del primer semestre que he estat entrenant-lo i estudiant-lo, tot i que s’ha de dir que no m’he pelat els colzes que diguem. He anat a classes d’alemany a la pròpia universitat, plenament pràctiques on per alegria les pròpies classes ja eren en alemany (si tens un nivell zero i et parlen directament en l’idioma, doncs al·lucines en colors, perquè creus que no superaràs mai aquests obstacles). La veritat es que aquestes classes eren un pel frustrant doncs en certa mesura exigien que sabéssim coses que no podien saber, doncs anàvem allà a aprendre-les, i per tant la corba d’aprenentatge és fotuda: al principi al·lucines en colors i costa superar-te, i desprès aprens, molt.

Així que alternativament he estat escoltar força Rammstein i Die Toten Hosen (tot i que realment no sóc gaire melòman), també he fet per parlar en alemany sempre que podia per petites converses a l’hora d’anar a fer la compra o demanar en un bar, llegir tot el que he pillat, canviar l’idioma del facebook i email al alemany i altres mesures similars. Però sens dubte la millor eina que he tingut per assimilar, entrenar i millorar l’alemany és la imaginació.

La imaginació, aquesta eina fantàstica , tot i que per a molts desconeguda, m’ha permès emular infinitat de situacions on he pogut practicar preguntar i respondre’m i interactuar amb gent en alemany, repetir una conversa que ja he tingut i fins i tot canviar els diàlegs simular-me que em podrien respondre i tornar-hi, ha estat això un entrenament perfecte i àgil que ha actuat moltes vegades en el meu subconscient en segon pla, just desprès de tindre una conversa insatisfactòria, o no, en alemany o senzillament mentre faig altres coses. Això que a alguns potser els hi sembla exagerat i potser consideren una bajanada m’ha donat una fluïdesa enorme i m’ha permès tirar-me a la piscina de cap amb resultats favorables. Molt recomanat per a aquells que estiguin aprenent un idioma, sense oblidar practicar, encara que sigui amb un mateix.

Actualment tinc el nivell A1 gràcies al curs de la universitat (gràcies de pas per aquests 5 crèdits ECTS que venen regalats amb el curs, xD), la veritat és que el vaig trobar fàcil l’examen d’alemany (Deutschprüfung) i trobo que el parlo millor que força gent que va sortir millor qualificada que jo d’aquell examen per la senzilla raó que un dia em vaig empassar la vergonya i vaig decidir-me a parlar com fos, bé o malament, vaig decidir-me a equivocar-me i fer els intents que fessin falta. Això fa que encara a data d’avui quan dic alguna cosa hi ha gent que ha de fer enormes esforços per contenir el riure, però habitualment em puc comunicar… i quan no puc salto al anglès (cosa que passa sovint).

De fet recordo una anècdota de mitjans de Juny: anava amb una amiga cap a a una botiga de piercings i tatuatges per preguntar-hi els preus. La meva amiga portava 8 anys estudiant alemany (de fet el parlava prou bé a les classes d’alemany) i els mateixos quatre mesos que jo vivint a alemanya. Quan vam entrar ens vam trobar que l’home de la botiga no parlava gens d’anglès i la meva amiga va continuar parlant-li en anglès com si aquell pobre home la pogués entendre. Aquesta actitud que em recorda molt a la d’alguna gent espanyola que viu a Catalunya, i em va fer intervenir en la conversa i dir tot el que havíem de dir en alemany, tot i que els verbs possiblement no estiguessin exactament ben conjugats o encara que l’ordre de les paraules no fos del tot correcte. La comunicació va funcionar a la perfecció perquè vaig decidir desferme’n de la vergonya. No és tan complicat, oi?

Avui en dia parlo amb força mancances gramaticals, mai acabo d’encertar l’ordre de les frases a menys que siguin oracions simples sense gaires complements addicionals, i molt vocabulari el tinc fluix i l’hauria d’ampliar. Si fa no fa el meu alemany és prou bo com per demanar la carta al restaurant, entendre-la, demanar que vull i pagar. També és suficient com per a trucar a la policia i dir que els veïns tenen la música grossa (no sé com dir ara mateix que és alta). També és prou bo com per anar a comprar una batedora i demanar per tal model que no en trobo la caixa, i que l’única caixa que hi ha és buida. Però no sé prou com per entendre que el model que quedava era defectuós i que en portarien el mes següent: resulta que a vegades no responen amb paraules de vocabulari bàsic i fan servir vocabulari normal, no el vocabulari que faria servir algú que té un A1 i que ha practicat poc. Tot i això vaig millorant dia a dia.

Durant aquest proper semestre tinc previst arribar a un nivell equivalent al B1, i treure-me’l si tinc la oportunitat de trobar un centre on facin exàmens per aquests nivell (si em sento preparat), en cas de no trobar un centre on aconseguir-lo em trauré com a mínim el A2 que aquest sí que el fan segur a la universitat. Per arribar a això aquest cop ampliaré l’esforç i faré servir les següents eines:

  • Les lliçons habituals d’alemany.
  • Les lliçons de nivell hardcore d’alemany. No sé com li he dit a la professora que hi aniria d’oient: habitualment confonc el verb escoltar (hören) amb prostitutes (Huren) per una pronunciació molt similar.
  • Buscar un tàndem: es tractar de buscar una parella que parli alemany nadiu i que estigui aprenent un idioma que jo ja parli, es queden diverses vegades per setmana i es parla mitja hora en cada idioma. Pel que sembla els resultats són molt bons.
  • Parlar exclusivament alemany a partir del 1 d’octubre. He pres la ferma decisió d’abandonar qualsevol altre idioma mentre estigui aquí amb la intenció de passar-les putes i si de pas aprenc doncs millor.
  • Fer el Projecte Final de Carrera en alemany. El compromís hi és, tot i que el puc fer sense cap problema en anglès ja m’he compromès, tot i que podré fer la presentació en anglès ja veureu quina diversió…
  • Aplicar el mètode memorístic d’en Ramón Campayo que fins ara no l’he fet servir gaire: és altament efectiu, però requereix una petita inversió inicial de temps. Si ho faig bé m’ensortiré amb tots els altres punts sense problemes.

Sé que alguns punts sonen radicals però sé que si els segueixo del tot dret sense dubtar me’n sortiré.

En resum, si algú em pregunta:

– Sprechst du Deutsch?

– Ja, Ich bin am Deutsch lernen.

P.S. Crec que a partir d’ara no faré posts tan llargs, o els dividiré per diversos dies o els faré més breus.

Deutsch lernen, aprenent alemany [1 de 2]


Bé, en son molts els que sovint em pregunten "i com et va l’alemany". Doncs bé, aquí una petita explicació de com el porto desprès 7 mesos, i com ho vaig passar quan vaig arribar a Alemanya, com l’he anat aprenent i quina previsió tinc.

Quan vaig arribar a Alemanya el semestre anterior, amb prou feines sabia els nombres, tan sols fins al noranta-nou (Neunundneunzig) i dir bon dia (guten Tag!), tot i que em portava de casa, gràcies a una amiga (Conny), la increïble habilitat de poder entendre les paraules (si més no mínimament). Que vull dir amb això? Doncs que abans d’entrenar aquesta habilitat per mi era igual si em parlaven en rus que en xinès que en alemany, em podrien haver dit – Wie heist du? – és a dir, "com et dius", jo hagués pogut entendre alguna cosa com – vihaistdu – pel que fàcilment no hagués entès res, ni que conegués totes les paraules de l’oració perquè el meu cervell no hagués estat capaç de processar el so i transmutar-lo per a un missatge entenedor per a mi, pel que fàcilment ni tan sols hagués estat capaç de repetir el mateix so que em va arribar. És a dir al arribar aquí la meva comprensió era casi nul·la, i quan algú em volia dir alguna cosa, en alemany, m’havia de parlar molt poc a poc, com als nens petits, per desprès tampoc entendre res.

Això és el que ha fet que durant el primer semestre em comuniqués majoritàriament en anglès. De fet, la major part de les meves relacions socials han estat estudiants d’intercanvi que no parlaven alemany o bé no s’atrevien a fer-ho. Amb els alemanys que coneixia, em sentia força frenat doncs encara que digués quelcom o encetés un tema no el podria continuar i ni tan sols entendre les respostes, així que bàsicament he millorat l’anglès de manera increïble i he agafat les nocions bàsiques d’alemany (gramàtica, vocabulari, etc) per a tal de poder anar-me comunicant actualment. Per si algú encara ho dubta ho diré prou clar: l’idioma oficial dels estudiants Erasmus és l’anglès i l’alcohol, tot i que aquest últim no es gaire parlat.

Això no vol dir que automàticament nomes arribar parlés directament anglès, em costava molt expressar-me, desprès d’anys i panys deixant rovellar l’Anglès, n’he fet patir una de bona (i algunes situacions còmiques). Els primers dies en anglès no podia entendre res a menys que estigués dedicant el 100% de la meva atenció a la persona que em parlava, si em despitava una mica i ja no els mirava als ulls atentament mentre parlava, ja no ho entenia (i per telèfon era una situació quasi bé còmica); també em passava que no trobava les paraules (que ja les sabia però que amb el temps les havia oblidat) o expressions comuns o no entendre coses senzilles que em deien. Desprès d’una primera setmana problemàtica em vaig adonar a un bar que podia parlar i entendre’m amb tothom, que havia recuperat l’anglès oblidat i que em sentia igual de bé que si parlés clar i català amb un munt de gent de nacionalitats diferents.

A partir d’aquell moment va ser quan millor m’ho vaig passar, tot i que la memòria em començava a jugar males passades a partir d’aquell moment: recordava les converses en el meu idioma matern i tenia la constant sensació que en qualsevol moment se’m dirigirien a mi en català com si fos això possible. Per sort només em va durar aquesta sensació unes dues setmanes. De fet el meu anglès a millorat molt des d’aquells dies, tant que crec que el podria parlar fent el pi i glopejant sense problemes de comunicació.

Continuació a la següent entrada. Disponible a partir de demà 26/09/2010 a partir de les 7 del matí. Deutsch lernen, aprenent alemany [2 de 2]. Futur enllaç

El primer dia de classe


Avui ha estat el primer dia de classe. Mai m’hagués imaginat que el primer dia de classe a les 8:00 (primer dia a primera hora) ja estigués la classe plena de gent i farcida fins al punt que he hagut de seure a última fila per manca de lloc. Quaranta-cinc persones assegudes esperant a que el professor comencés el primer dia de classe, dilluns a les 8:01 del matí desprès de les vacances d’estiu. Crec que el proper dilluns hauré d’estar quinze minuts abans de que comencin les classes per poder agafar lloc a on com a mínim es pugui escoltar el professor.

Algunes coses estranyes que passen a Alemanya mentre es fa classe a una universitat:

  • Puntualitat: la gent arriba puntual o a l’hora, estrany és aquell qui arriba tard quan el professor ja ha començat, tot i que no és impossible veure-ho de tant en tant.
  • Beguda: és habitual veure com sobtadament algú agafa i es treu un termo de cafè i se’n posa una tassa. També es poden observar altres begudes, especialment amb gas ja siguin sucs o refrescos del tipus isotònic. Encara no he vist ningú bevent cervesa a classe però n’estic segur que abans que acabi el semestre en veuré algun.
  • Menjar: també és possible veure gent que menja des de fruits secs fins a carmanyola amb el dinar portat de casa. En part és una mica comprensible, doncs, els horaris no sempre contemplen que els alumnes requereixen alimentar-se.
  • Portàtils: aproximadament entre un 40% i un 60% dels alumnes utilitzen el portàtil durant les classes, exactament mentre el professor està explicant. L’objectiu d’aquesta activitat pot ésser molt variat: des de consultar les transparències que està passant al mateix moment el professor a un projector gegant, fins a participar a una subhasta per ebay, passant pels típics que juguen a jocs flash o segueixen amb la no gaire noble tasca de mirar vídeos de Youtube. Sens dubte increïble.
  • Felicitar el professor quan ha acabat la taula: és a dir, donar cops a sobre la taula amb els artells. Resulta que aquí això d’aplaudir ho deixen pels nens; els nens grans que ja van a la universitat donen cops a la taula de manera moderada per demostrar que els ha agradat quelcom hagi succeït. Desconec si ho fan sempre a totes les classes però de moment sempre que he anat a una classe presencial o presentació d’un projecte m’ho he trobat. Algun cop m’he trobant aplaudint jo sol mentre la resta de gent picava a la taula (aleshores és un bon moment per dissimular per a gratar-se el palmell de la mà).

En quant al meu alemany, si més no aquest semestre agafo entre un 5% i un 15% del que va explicant el professor… menys mal que aquesta assignatura ja l’he feta i puc dir que compto amb prou experiència… per altre banda això em motiva per a seguir estudiant alemany de manera esporàdica intensiva.

El fet de no poder comprendre del tot el que estan dient fa que el cap se’n vagi a altres llocs no planejats, com comptar el nombre de persones que hi ha, o veure comportaments peculiars entre les persones. Estant d’observador en un lloc sense parar atenció en el discurs i observant els individus dóna molta informació, de seguida veus com és cada persona i quins rols assumeixen, qui es dedica a interrompre el professor per mantenir un diàleg (i tractar de posar-se a l’altura del professor ignorant els seus companys), qui es dedica a jugar al solitari amb l’ordinador, el que juga a jocs de flash, etc. és tota una experiència observar la gent sense parar atenció al que es diu.

Me n’adono que torno a estar molt feliç pel sol fet d’haver començat de nou les classes. Crec que en realitat ho trobava a faltar molt i en quant al idioma ha estat una veritable pujada de motivació. Suposo que m’agrada això de la dinàmica de fer un horari i quedar-se a dinar en el menjador universitari, etcètera.

I vosaltres, tot llest per a començar de nou?