Prendre el te

Recentment vaig anar a visitar una persona especial per a mi a un poble proper d’on visc, a la Baixa Saxona, a Ostfriesland carai, i de passada conèixer finalment la seva família donades certes circumstàncies que tindràn lloc aquest mateix estiu.

El poble està més o menys a mitja hora o 40 minuts d’on visc en cotxe, encara que jo prefereixo agafar el tren perquè és un dels transports que més m’agraden actualment per llargues i mitjanes distàncies. Donada la proximitat amb la frontera si m’hagués quedat adormit al vagó molt probablement hauria acabat a Holanda atès que la mateixa línia de tren passa la frontera i arriba fins a Groningen, directe, sense canvi ni res per l’estil.

Weener és un poble de 6 mil habitants, amb un port i com tot a tot Ostfriesland molt agrari, amb ovelles i vaques i aquestes coses que tant m’agrada veure a mi. Si fa no fa en quant a mida és comparable a Montblanc en quant a grandària, només que sense muralla per la qual cosa és més dispers i completament pla. Petit però acollidor que se’n podria dir.

La família que vaig conèixer és el que s’en diu una família “tradicional”: pare i mare casats, sense divorcis ni coses estranyes pel mig com sembla habitual en altres famílies d’avui en dia, i amb tres boniques filles, amb noms acabats en “ke”; jo era allà per visitar la major d’elles. Es pot dir sense lloc a dubte que són gent molt maca, simpàtica i bastant hospitalaris. Llevat del pare que té el cabell fosc amb canes, totes són rosses i amb els ulls blaus; fins i tot el pare té ulls blaus.

Vaig prendre el típic te negre d’Ostfriesland amb ells ja que és una tradició frisona molt important, amb la vaixella tradicional i la pedra de sucre que no pot faltar (Kandis, o bé Kluntje com s’en diu en Plattdeutsch, l’idioma d’aquí) i una gota de llet concentrada (tot i que sospito que en realitat és quasi bé nata líquida)… quan s’acaba el te per dir que no se’n vol més cal deixar la cullera dins la tassa: en cas contrari van servint te continuament, i si cal en preparen més, fins que algun dia algú mori per excés de líquid o teína en general; em fa l’efecte que es van sorprendre de que sapiguès el detall d’introduir la cullera a la tassa.

El tema del te és ben important aquí: quan algú que és de la zona se’n va de viatge de vegades s’emporta te per prendre’l dues o tres vegades al dia com fan quan són a casa, fins i tot m’han explicat que alguns frisons s’emporten aigua d’aquí de viatge donat que el gust no és el mateix si l’aigua és diferent, i certament, puc corroborar que si es canvia l’aigua o es fa servir una varietat de te diferent no és el mateix. A mi personalment m’agrada molt aquesta varietat de te negre amb la seva cerimònia, possiblement acabi per visitar el museu del te a Leer.

Teetassen und Kandis

Jo per part meva vaig dur bombons d’Emden com a regal ja que de moment no els hi puc portar catànies de Vilafranca, i sembla ser que un detall tan senzill com uns bombons els va agradar molt. Ja tinc ganes de veure què passarà el dia que dugui més catànies cap aquí (no he vist encara cap dolç semblant per aquesta zona del món).

I bé, en quant a la comunicació me’n alegro d’haver parlat en alemany, ja que em puc defensar i expressar-me prou bé si vull, tot i que quan la complexitat del tema augmenta acabo necessitant l’anglès encara. De totes maneres vaig donar el millor que vaig poder parlant en alemany i sembla que es van sorprendre possitivament, encara que m’equivoqués i algunes coses no sabés dir-les correctament. N’estic segur que si em posés a estudiar alemany de nou com vull fer en breu podré parlar-lo molt més sovint i millor. Al final resulta que és tan senzill com possar-s’hi.

La casa que vaig visitar és gran amb inclòs jardí i a més molt cuidat; a més tenia hort de manera que es veu al cap de familia li agrada molt el tema de la jardineria i l’horta, però a més a més tenen gespa i arbres bonics amb varietat de flors, però, és clar, a l’hort també tenen patates, tomaqueres, cogombres i altres vegetals comestibles. No obstant això de tenir una casa gran sembla que no està lligat al nivell econòmic a aquesta part d’Alemanya; pel que sembla aquí és normal que als pobles petits les famílies tinguin cases bastant grans independentment de l’ofici al qual es dediquin. A part tenen un gos el qual treuen a passejar amb bicicleta com fan tots els alemanys (un gos 100% feliç).

I bé, a part de conèixer aquesta familia, menjar gelat, veure el port, tombar pels carrers de la ciutat, vaig poder conèixer més gent de la zona al anar a un mini festival que es feia a la zona.

Ja cap a la nit vaig tornar a Emden, aquest cop en cotxe, i em va fer molta gràcia veure que a la carretera els noms dels pobles veïns pel camí: Bingum, Jergum, Meldum, Critzum, Hatzum, Ditzum… tots acabats en “um” i tots poblets petits de grangers o pescadors on m’imaginava en tots famílies de grangers amb gent rossa prenent el te amb la cerimonia habitual i sense faltar un gos sota la taula.

El dia següent desprès de tornar prendre el te d’Ostfriesland al qual ja me n’he aficionat, vaig voler preparar gaspatxo no fos cas que m’alemanitzès gaire més tot i que crec que no em va quedar bé per culpa d’utilitzar vinagre de mòdena enlloc del normal i pa integral (Vollkorn) per espessir-lo enlloc de pa blanc… i tampoc recordava les proporcions de vinagre sal i oli. Me n’adono que desprès de tant de temps aquí la diferència de la dieta mediterrània amb la local marca diferència a l’estil de vida.

Per cert, tot i haver descuidat per tant de temps el bloc prometo tornar a fer-lo servir en breu i actualitzar el meu mini recetari, com no, amb gaspatxo ara que fa bon temps… o això diuen que encara ara vesteixo jaqueta i màniga llarga per aquesta zona del món.